Una gran Volta pel massís del Canigó.
Penc com a punt de sortida el poblet d'Arles, situat a la riba esquerra del
Riu Tec i fregant l'alçada de tres-cents, sobre el nivell del mar.
Per arribar fins aquí, he utilitzat la carretera que des de Ripoll
s'enlaira al Coll d'Ares, tot creuant el Ripollès entre bonics poblets
escampats per la riba del Ter. Si el dia és clar, des de Coll d'Ares,
tindreu una vista vers ambdós estats.
Anem al gra, encarrilo el GR-10 que surt al costat d'una casa que hi ha en
un carrer poc transitat, pròxim a una zona esportiva. Els senyals us
ensenyaran el camí a seguir !
Són dos quarts de set de la tarda, només fa mitja hora que he començat, i
tragino per una careneta ben farcida d'un jove alzinar, seguint uns cables
d'un transportador aeri, de les abandonades mines d'Avetera.
Després d'un tram confús, on l'home ha destrossat l'entorn, baixo a creuar
un sot i seguidament, per un bonic ambient boscà, m'enlairo cap al Refugi
de Vigorats, un simple aixopluc que antigament funcionava com a estació
intermèdia del transport del mineral.
Sense gaires contratemps, arribo al Coll de la Descarga i seguidament,
per carretera, al Refugi guardat d'Avetera. Aquesta construcció, força
gran i mal aprofitada, resta penjada al faldar d'un dret pendent.
Miro el rellotge i fins aquí, he emprat un parell d'hores ben suades i
després sense entrebancar-me, continuo vers el Coll de la Cirera on hi
arribo per un terreny molt pedregós i descobert. En aquest indret, em
trobo tres muntanyencs que estan buscant un quart membre que pel que
sembla, s'ha perdut tot davallant. Els explico que no m'he trobat a ningú i
que, si més endavant me'l trobés, l'enviaria al Refugi. Penso, sí que anem
bé....
El GR-10 i jo, continuem plegats per un agraït ambient boscà de pi negre
amb avetosa per on s'hi planeja tot costejant la muntanya i fins i tot,
davallant per creuar el Torrent de la Gallinassa. Passat el refugi de l'
Estanyol, on la xemeneia fumeja una flaire quelcom culinària, el meu pas
inquieta una família d'isards que fugen muntanya amunt. Penso, ells són
els més àgils i quina enveja més sana ! Continua el meu caminar a dues
potes, l'únic consol (ells en tenen quatre), per boniques bandades i
fondals, a cercar l'ampla pista d'accés al Refugi de Cortalets, on hi
arribo després d'un llarg tram de costejar la muntanya sense bosquina.
Ja fa quatre hores que estic en dansa i pràcticament el sol desapareix a
l'horitzó, moment que aprofito per treure la llanterna de la petita motxilla
i de pas, per fer un petit mos. Pista amunt, la nit em cau al damunt i abans
d'obrir el frontal, m'arriben a la vista les llums d'un parell de poblets
del Conflent.
Hi ha gresca dins el Refugi de Cortalets, quan hi arribo. Per entre els
vidres del menjador, s'entreveuen un seguit de siluetes que no se n'adonen
de la meva presència. Falta poc per arribar a mitja nit i continuo, com si
de una guilla solitària és tractes, el meu camí vers el cim del Canigó tot
i que, a partir d'ara, hauré d'estar atent en no perdre el corriol. Abans
de la Font de la Perdiu, deixo momentàniament el GR-10 (que ja retrobaré
hores enllà) i prenc l'arreglat camí a la Pica del Canigó que s'enlaira
molt còmodament a cercar la carena del Pic Jofre. Dalt la carena,
desprotegida de vegetació, la Tramuntana hi fa acte de presència i ràpides
nuvolades llisquen sobre meu. De seguida me n'adono que tindré una nit
mogudeta i que hauré d'estar atent a la part final d'accés al cim que
intueixo que tot i ser fàcil, pot estar ben glaçada. Arribo dalt del
Canigó, poc abans de la una de la matinada on encara m'acompanya un temps
molt rúfol que incrementa la sensació de fred. Per aquest motiu de seguida
davallo, per la xemeneia, a cercar en el vessant meridional un indret on
poder aixoplugar-me i descansar-hi breument. Mentres menjo i m'hidrato,
amb molta més tranquil·litat, observo amb la poca llum de la lluna tot un
reguitzell de carenes que tanquen l'alta Vall del Cadí. Que és bonic tot
això i quina solitud....(no m'estranya són dos-quarts de dues de la
matinada)
La baixada cap el fons de la Vall del Cadí, me la prenc amb una relativa
calma tot seguint un sinuós corriol que m'hi va portant molt més a poc a
poc del que voldria. Passada la Cabana d'Aragó, que per cert no hi havia
cap comensal, m'ajunto altra cop amb el GR-10 que ben aviat, creua a gual
el Cadí i s'allunya per l'altre riba per un bonic ambient boscà amb algun
crit aïllat d'un mussol banyut.
Sense cap entrebanc, arribo a la Jaça de Merialles on hi ha un parell de
cabanes de pastors, sota mateix una confluència de pistes de muntanya. El
nou refugi queda amagat a l'altre cantó de l'estrep tot resguardant-se dels
vents del Nord. M'assec al costat d'en rec, on menjo i bec. Començo a notar
un cert cansament...
Abans de les quatre de la nit, m'encarrilo per la sinuosa pista al Pla
Guillem. Sóc ben conscient que m'estic afeblint ("apajarant") i només
penso en el meu llit, tot plegat és com si somiés que estic caminant...
No em desperta el rellotge de la tauleta de nit, sinó altre cop la
tramuntana que bufa a les proximitats del Pla Guillem. Ja tornem a ser-hi,
exclamo i a sobre bona part de l'itinerari, que em queda, discorre per la
carena....quin remei em toca !
La pujada a la cresta dels Set Homes no és massa llarga, però el ventet ja
s' encarrega prou que ho sigui. Mentrestant hi pujo, clareja i penso que
potser al sortir el sol m'escalfarà el gèlid caminar que duc. Dalt la carena
ben gelada, avanço ben encongit i sóc incapaç ni tant sols de desplegar el
mapa cartogràfic. Així en arribar al Puig de Rojà, segueixo una carena
secundària avall, fruit de les nuvolades que m'emboliquen a l'error d'una
zona poc coneguda.
Refent la carena dominant, adreço la traça vers la Portella de la Leca, on
s'hi arriba tot desgrimpant entre rocs també ben glaçats. Ara em trobo
situat sota mateix el Puig dels Setze Vents, darrer cim de la diada. Sense
gaires complicacions i pel vessant de la Vall de la Comamala, arribo dalt
del cim pels voltans de les nou del matí. Aquí, a 2727m només hi ha molta
pedra i un piolet en miniatura que marca el punt més alt.
Sense problemes d'itinerari començo a davallar per la carena, primer
plena de roquisser i posteriorment per prats alpins. El vent bufa molt
poc i les meves cames, es recuperen muscularment. Tant és així, que a la que
puc, arrenco a correr per un terreny del tot desconegut. Uns senyals d'una
cursa, que es fa anualment, m'indiquen el camí a seguir. Després de perdre
més de dos mil metres, arribo a l'acollidor poble de Corsaví on faig una
breu parada per menjar i jugar amb un gosset que ha vingut a veure què pot
rosegar!
Ara per carretera, continua la meva cursa particular amb el rellotge. De
tant en tant, algun cotxe hi circula i també, en sentit de pujada, un
ciclista sobre la bicicleta i poc després, un altre menys entrenat que
l'arrossega a peu!
En arribar a un collet que ara no recordo el nom, deixo la carretera per un
camí que intueixo que em portarà directament al poble d'Arles. Després de
dubtar en alguna cruïlla, entre l'arbreda apareixen les primeres cases que
em donen la benvinguda al final del meu atrevit entrenament.
Han estat 18h en dansa, més de 4300m de desnivell de pujada i uns altres
tants de baixada. Estic content del meu rendiment, però alhora, he après
que la muntanya és molt gran i nosaltres tan vulnerables...
Que n'és de gran una muntanya si la comparem amb un home....
Apa a reveure i animo a tothom a fer aquesta travessa. Això sí, podeu
aprofitar la xarxa de refugis i fer-ho molt més còmodament en dues o tres
jornades de muntanyisme absolut.
Per a més informació, veniu a veure'm al bar.
Excursió realitzada el11 de juny del 2001 (6/11/2001)
Jordi Pujol Mogas
pujolmogas@hotmail.com
LLegendes d'aquestes valls i muntanyes
L'origen de Setcases
Fa molts anys que una família de ramaders, formada per un pare i set fills, havien pujat de
la plana amb el seu remat d'ovelles, als pasturatges del Pla dels Hospitalets. Quan no feia
masses dies que hi eren, els sorprengué el mal temps. Els nois quedaren meravellats de
l'espectacle, que no havien vist mai, i tots anaren a contar-ho al pare, que era cec.
Pare , li digueren - cauen del cel com uns flocs de llana molt blancs i freds i es tornen
aigua, i a terra i els arbres es van emblanquint .
El pare es preocupà i, alarmat, els assabentà que allò era neu, que en podia caure molta i
podia cobrir durant molts de dies totes les pastures, i que calia marxar de seguida; tan mateix
s'exposaven a que el remat es moris de fam. I anaren avall; el pare digué que es quedarien on
trobessin un saüc florit. Arribaren a al Vall de Querlat i deixaren les darreres volves de neu.
Un xic mes avall trobaren un saüc florit. S'hi varen quedar. Condicionaren el remat i, després,
cada un dels fills construí la seva cabanya. Amb el temps es engrandiren i milloraren formant
així el poble de Setcases
La cobdícia burlada
Un pastor de Setcases que guardava el remat al cim del
Gra de Fajol quan, veié a un home apropar-se amb un farcell a l'esquena. Era un gavatx
de l'Auvèrnia. Desprès de preguntar-li per una pedra grossa amb un estrany
dibuix en forma d'A o estrany triangle. Com que ja era el cap vespre,
el pastor li digué que primer tancaria el remat a les cledes i després
l'ajudaria a buscar-la.
Després de cercar-la una estona, trobaren la
famosa pedra. Ja era fosc i el francès es tragué del farcell un llum de
de carbur, que encengué i feia una estranya llum verdosa, i un llibre. Recità
unes estranyes paraules que el pastor no entengué ben res. De sobte es sentí
un estrany soroll com d'esllavissada i s'obrí la pedra pel mig,
deixant oberta una balma. Tot examinant la cova, en un racó trobaren un piló
de pèsols. el francès li digué al pastor:"Fica-te'n un grapat a
butxaca que en tindràs pel manyac". I aixins ho va fer.
Després, trobaren una altre pedra al cap de vall de la balma, el francès
es tragué altre cop el llibre i recita unes paraules, s'obrí una altre balma
on hi trobaren una pila gran de fesols. el gavatx li tornà a dir al pastor:
"Fica-te'n un grapat a butxaca que en tindràs pel manyac".
I el pastor ho feu.
El francès repetí la cerimònia del llibre i s'esberlà una de les
pedres i s'obrí una altre sala, on en un racó d'una paret hi trobaren
un pilot de faves. El gavatx que portava les calces prou amples,
se les lligà pel cap de vall de les cames amb cordills, se n'omplí
els camals i les butxaques, digué al pastor que si en volia podia
agafar-ne, i aquest s'en ficà un grapat al sarró.
Sortiren de la cova, el francès feu una senyal a la roca i aquesta
es tancà, acomiadaren i sense esperar a fer-se de dia un va marxar
cap a França i l'altre a dormir al seu jaç.
L'endemà, en despenjar el pastor el sarró per donar al manyac pèsols,
fesols i faves, tingué una sorpresa al veure: que els pèsols s'havien
tornat monedes de plata, els fesols en or, les faves en doblers de
cinc duros. el pastor se n'anà cap al lloc on es trobava la pedra,
per tornar-la a obrir, però desprès de molts esforços i no poder
moure-la, cridà a altres pastors per ajudar-lo, paro tot i aixins
fou impossible de moure aquell roc, calia la força de trenta homes
ben forts.
Un pastor va baixar cap a Setcases per explicar-ho ha tot hom. Hi
van pujar un bon grapat de persones, entre ells hi havia el mestre i
el secretari.
A dalt del cim, feren el pacte que es repartirien les granes entre
tots, que les contarien de una en una i que si hi havia escaig
desigual, aquest seria pel pastor del descobriment. Començaren dons
entre tots ha fer força per moure-la però no era possible. Esllomats
tornaren a unir-se i fent mes força, començaren a moure el gran roc,
i mica en mica la pogueren desplaçar fins al punt de tombar-la.
No trobaren cap forat, ni cap balma; però el secretari d Setcases
començar a fregar a la roca arrencada i es pogué llegir un escrit
que hi deia:"Gràcies a Deu que m´heu tombat tant de temps que
estava d'aquest costat".
